L'antiga Cartoixa de Valldemossa (Palau del Rei Sancho)
10 curiositats de l'antiga Cartoixa
És un dels llocs més emblemàtics de Valldemossa; des de la seva edificació, el 1309, s’ ha convertit en l’ escenari d’ alguns dels episodis històrics més destacats d’ aquest municipi mallorquí. Per això, us oferim una relació de curiositats que ens permetin conèixer, més i millor, l’immens valor patrimonial del Palau del Rei Sancho.
Jaume II de Mallorca ordenaria erigir l’edifici a Valldemossa per allotjar el seu fill, Sancho I, que patia d’asma. La temperatura i el grau d’humitat de la zona van reduir els símptomes de la seva malaltia.
Diferents membres d’aquella reialesa mallorquina van compartir la seva passió per la caça: la ubicació del palau era perfecta en poder dur a terme aquesta pràctica en llocs com la Moleta de Pastorix, na Torta, el Puig des Boixos o la mateixa faldilla del Teix.
Una torre albergava la càmera del monarca; a l’oest, se situaven les habitacions privades de la reina. La cuina i els magatzems es trobaven a la zona sud, mentre que la part més oriental aglutinava els allotjaments per a altes personalitats de la cort, la caserna o la capella.
Com a mesura preventiva, el Palau del Rei Sancho comptava amb un calabós en la seva part est que, posteriorment, amb l’arribada dels monjos cartutxos, es convertiria en un refectori.
El 1394, el Palau es convertiria durant un breu període de temps a la residència de Joan I d’Aragó. Va arribar juntament amb la seva família i la seva cort, incloent-hi poetes, bufons i trobadors, fugint de la pesta que assonava Europa.
Quan l’edifici va quedar en desús, el pare general de l’Orde de Sant Bruno, Guillermo Reynaldo, amb seu a Grenoble (França), va proposar a Martín I la refundació de l’espai com a monestir cartoixà. L’11 d’agost de 1399 se celebraria la seva primera missa.
L’antic pati d’armes del Palau es va convertir en un petit cementiri per als monjos; al seu voltant, es va muntar un primer claustre gòtic del qual ja no queda cap vestigi, però del qual tenim coneixement gràcies als dibuixos i descripcions de viatgers estrangers, com el francès Joseph B. Laurens.
El 1835 es va iniciar el procés de desamortització eclesiàstica impulsada pel ministre Mendizábal per solucionar la situació financera d’Espanya: representaria l’exclaustració definitiva dels monjos cartutxos.
Des del segle XIX, l’edifici quedaria en mans de diferents propietaris privats, destacant el matrimoni format per Joan Sureda i Pilar Montaner, encarregats d’hostatjar tot un seguit de reconegudes figures culturals: Miguel de Unamuno, Rubén Darío, Azorín o Santiago Rusiñol, entre d’altres.
