“El fons del quadre és sempre les gotes de pluja”, explica el pianista J. Kleczynski sobre aquest preludi: “Malgrat la melangia que s’apodera de vosaltres, un sentiment de tranquil·la grandiositat vos eleva”. No hi ha lloc al dubte: “La gota de pluja”, nom amb el qual es coneix popularment aquesta peça, és un dels preludis més coneguts i admirats de Frédéric Chopin. En primer lloc, per ser el més llarg de tots ells, oscil·lant entre els cinc i set minuts. En segon lloc, per la repetició constant d’una nota –el La menor- amb l’objectiu de recrear l’efecte sonor d’un insistent gotejar d’aigua. El resultat és ombrívol i profundament melancòlic.
En el llibre “La història de la meva vida” (1855), George Sand relata algunes vivències relacionades amb aquesta composició, com la següent, succeïda a la Cartoixa de Valldemossa: “Mentre tocava el piano tingué un somni en el què es veié a si mateix ofegat dintre d’un llac i grans gotes d’aigua gelada caient damunt del seu pit. Quan li vaig fer escoltar el so de les gotes de pluja que, de veritat, estaven caient des del sòtil, rítmicament, va negar haver-les sentit. Es va enfadar molt de que jo ho interpretés com una mostra d’un so imitatiu. Protestà amb tota la seva força –i tenia raó- contra la puerilitat d’aquella imitació auditiva. El seu geni estava ple de misteriosos sons de la natura, però transformats en sublims equivalències musicals en el seu pensament, no mitjançant les imitacions sense originalitat dels sons reals”.
En el següent vídeo, es pot veure al pianista xinès Li Yundi interpretant aquest preludi:
