Tot i que la història de la farmàcia sigui una ciència independent relativament jove, la seva historiografia té uns orígens que ens remunten fins al primer terç del segle XIX. No obstant això, un element clau que ha influït en la història farmacèutica -i, de fet, representa un dels seus majors atributs patrimonials- són les farmacopees, llibres que recopilen receptes mèdiques a partir de productes amb propietats medicinals. A mig camí de la ciència primigènia i la tradició heretada durant generacions, aquests preuats volums van ser un element omnipresent en qualsevol farmàcia europea durant segles. Interessava saber quins efectes provocaven els diferents productes naturals, animals, vegetals o minerals: si segons la dosi, permetia conservar la salut o, contràriament, comportava a la malaltia, o fins i tot la mort. Els seus orígens ens condueixen fins al Papir Edwin Smith -un document mèdic de l’Antic Egipte i es creu que va ser escrit per copistes de l’època- o els cinc volums de De Matèria Medica, escrits pel metge, farmacòleg i botànic Dioscórides Anazarbeo que, en conjunt, es va convertir en el principal manual de farmacopea durant tota l’Edat Mitjana i el Renaixement.
La farmacopea medieval recull una lectura detallada de les virtuts curatives de les plantes i el seu corresponent mecanisme d’acció, obrint espai per a la preparació, tractament i, fins i tot, efectes adversos que pot provocar la seva aplicació. Aquest fet, en ple període medieval quan la pesta negra -la epidèmia més devastadora en la història de la humanitat- va matar un terç de la població continental. Les rutes marítimes i les caravanes, plagues, epidèmies i altres moltes malalties arribades d’Àsia i Àfrica van assotar durament Europa, especialment entre 1346 i 1361. En qualitat de prevenció, una de les més importants farmacopees va ser el cèlebre Receptari Florentino, publicat el 1498 a la ciutat de Florència.
La Concordia Apothecariorum Barchinonensium del Col·legi d’Apotecaris de Barcelona, elaborada l’any 1511, té l’honor de ser la primera farmacopea elaborada a la Península Ibèrica. El seu impacte va ser considerable ja que, arran de la publicació, els diferents regnes, regions o ciutats començarien a produir els seus propis receptaris: com a principals exemples, destacarien la Concordia Aromatariorum Civitatis Cesarauguste, redactada a Saragossa el 1546 o l’Officina medicamentorum, apareguda en la ciutat de València a principis del segle XVII. Sota el regnat dels Borbó en el següent segle, es va produir un procés d’unificació que va conduir al fet que una única farmacopea fos comuna a tot el Regne d’Espanya. Si bé no toca determinats aspectes de la història farmacèutica, el posterior estudi d’aquests volums van ser el punt de partida per al definitiu arrencada d’aquesta ciència i ens ajuda a entendre el perquè del valor que té, avui, la farmàcia monàstica de la Cartoixa de Valldemossa.